L'ESPAI POÈTIC DEL DRÍS
Montserrat Germà i Pifarré
www.fcerdans.net
INDRETS
DE VEGADES
De dia
sóc calma.
De nit,
Silenci
Incert.
Recorro el rastre
de la bellesa,
a contrallum.
L’instint de l’ànima
m’atrau la causa.
Espurnes de precs
damunt l’aparença
de la confusió.
Carícies de plata
cerquen l’impossible.
PUNXES
On no hi caben tendreses,
ni tactes,
hi ha un món replet d’obstacles
i dubtes
en què l’encert s’ignora.
COLORS IMPALPABLES
Avui palpo els colors d’antigues primaveres.
Apropo del passat la impalpable distància
que recorre l’oblit,
més enllà del seu límit,
amb perfum amarat de brises esborrades.
IMATGE: Agnès Julià Maset
VISIONS
Les branques s’arrapen a les expressions,
pentinen l’indret.
Els espais visibles troben l’harmonia
del procés vital,
fins arribar a un punt de supervivència.
Tot ha nascut a través de la vida.
És important reconèixer el batec
que impulsa el tacte.
És important observar un horitzó
gratificant.
Desplegament d’imaginació.
Finalitat.
Un sol atent desperta estats ocults.
L’emoció.
Tot existeix juntament amb l’instant.
Raconades de detalls
en què els sentits immadurs
assoleixen l’avenir,
l’evolució del to,
la llibertat visual.
Sincronitzacions.
Presències llunyanes.
Un paratge extens.
La metàfora nua
d’un món insaciable.
El vell mar recull el seu fosc silenci,
com una joguina
que el temps ha malmès. La brisa discreta
acosta el record entre llums dubtoses
de qualsevol fressa.
És una edat morta
en els tràgics dies
de la inexperiència.
Gemeguen les petges
sobre el sòl de vidre.
L’aigua irisa les percepcions lleugeres
que escampa el somni.
Persegueix l’ona molt més enllà del somni,
la fa visible,
l’esprem amb força.
Sense anar més lluny,
en qualsevol lloc hi ha un petit motiu.
En canvi, molts cops,
només la raó pot veure la part
que la ment permet.
Figures d’escuma manegen l’instint
dels desequilibris.
Quan l’aigua rescati l’últim sentiment
del fons de les causes,
la veu de l’escuma parlarà d’amor.
Imatges presidides
per expressions calmoses.
Cristalls misteriosos
dissipen la bonança
de l’efecte hipnòtic.
El misteri espia
el cos de la llum,
Fa senyals d’absència,
esgarrapa pors...,
embruixa l’instant.
Reflexos glaçats
estripen la pell
de la solitud.
Retornen l’espai
que havien poblat.
Transfiguracions intransitables
d’estructures disperses.
Un mur ple de conceptes.
Per un forat petit entra la fressa
de totes les estones.
Travaré el fil que serva el finestró
d’una paret vulgar, deformada pels anys.
L’instant perdut m’atrapa, displicent,
i m’ensenya, dubtós, l’escletxa desvestida,
per on s’hi entreveuen circumstàncies absents.
Circumdats de glaç,
els sons fan un riu de precs
i vetllen el broll.
Més enllà del riu
s'exhibeix un gel discret.
Ombres estirades
de fosca i claror
evoquen certeses
als verals incerts,
de contorns tangibles
Allà baix hi ha un profund abisme.
Observa la vacuïtat
d’aquest gran buit, inaccessible.
Al fons del fall, l’aire és de vidre.
Fem-nos companyia, ara i sempre,
amb insistència,
perquè La solitud és fressa
atemorida
pertot arreu on s’acomoda.
Ara mateix, necessito un glop de cel
per beure-me’l de mica en mica,
sense pressa, amb serenor...
De vegades arribar al cim és impossible.
Per això, sovint, els anhels impacients ens ofeguen.
Amb llàgrimes de pluja, exigeixes a la vida
unes certeses, enverinades de desconhort.
Et refugies en una melodia estrident
que et neguiteja i, alhora, t’acompanya
i, probablement, ignora la veu del teu silenci.
No saps ben bé com afrontar la covardia
que et trena cada gest involuntari.
La suor del carrer t’amara d’impotència.
Tot i això, lamentes descobrir la solitud paralitzada:
aquella que t’ultratja i t’arracona.
TEMPS
Ahir, quan l’avui encara no existia,
el bellugueig del tic-tac de les agulles inquietes
ressonaven, indecises, mentre fugia l’estona.
Les íntimes ombres dels instants,
ara, són heroïnes de fresses exhaurides.
_____________________________________________________
Avui, que l’ahir ja reposa
i m’amara la fressa
instintiva de l’ombra,
sóc empremta desfeta,
a prop de tot el que m’envolta.
CLAROSBSCUR
Negres siluetes
d’elements incerts
edifiquen l’ombra
d’un no-res present,
en un mur pintat d’estats insensibles.
Per parlar de grans coses,
no fa falta dir res.
Només cal col•locar
cada mot, transparent,
al seu lloc, sense pressa.
La inventiva es revela amb lucidesa
pura, com el glaç
que esculpeix siluetes imprecises,
sense condicions
obligades a concebre el propòsit.
Perceps l’escena
d’un món confús, infernal.
Una finestra,
closa, pertorba l’encant.
L’embruix que t’esvera, t’ha pispat la pau.
Obres la porta, amb decisió abrupta.
L'indret fa olor d’aïllament.
Perceps la fressa, que t’ha citat a cegues.
Obres la porta a la teva ombra,
en una cambra rància i desolada.
La teva sort s’esmuny enmig de la incertesa.
Ara, pronostiques motius inconcrets,
llunyans de l’autenticitat.
Darrere la cortina, la lluïssor, deserta,
reflecteix un cos irreal.
Volten les empremtes d’aquest buit ingent,
que el cel desconeix.
El vent mou la fressa del món insegur
amb ales d’ocells
i, de cop i volta, la claror s’estén.
Visió majestuosa,
amb músiques de fons,
domina l’harmonia
d’un poema visual,
captat a l’aire lliure.
Duc la flor de gel del meu bosc desfet,
on cap arbre viu, ni cap aire mou,
ni cap fulla cau...
Semblo un mas robat, sense res de nou.
M’embolico amb glaç, quan el fred s’ajau.
Ara mateix, absent, aculls el manifest
de besllums indecisos.
El baf, hipnotitzat, intimida l’escena
que comparteixes, sol. Tot el que tens és teu,
fins i tot l’esperança.
En la foscor, la llum es fa visible,
mentre la nit dialoga amb el dubte
i s’arrauleix a la vora dels somnis.
Pluja d’estels, que regalimen l’aire,
en la quietud d’oracles esotèrics.
Rompre el silenci a les fosques
avui, que el desconhort parla
sense temença amagada.
Els malsons, ara són fòssils;
estones petrificades.
BALL DE DIMONIS
Avances per un camí d’obstacles,
on s’han esborrat les antigues petges
que t’identificaven com a persona.
Ara, que ets invisible, podràs refer la vida
sense por de retrobar-te.
Més enllà de la nit
sorgiran ziga-zagues de foc
en un entorn desdibuixat,
on els conceptes faran senyals
de fum en un espai sense Lluna.
Imprimir
Recomendar esta página
que, fràgils, s'exhibeixen en la quietud hipnòtica.
Aquest refugi d’ombres delata son misteri.
Els conceptes són calma, dins d’una pau extrema,
en què la bonhomia decora l’escenari.