www.fcerdans.net

INDRETS

DE VEGADES

 

De dia

sóc calma.

 

De nit,

Silenci

 

Incert.

Recorro el rastre

de la bellesa,

 

a contrallum.

 

L’instint de l’ànima

m’atrau la causa.

Espurnes de precs

damunt l’aparença

 

de la confusió.

 

Carícies de plata

cerquen l’impossible.

PUNXES

 

On no hi caben tendreses,

ni tactes,

 

hi ha un món replet d’obstacles

i dubtes

 

en què l’encert s’ignora.

COLORS IMPALPABLES

 

Avui palpo els colors d’antigues primaveres.

 

Apropo del passat la impalpable distància

que recorre l’oblit,

 

més enllà del seu límit,

amb perfum amarat de brises esborrades.

IMATGE: Agnès Julià Maset
IMATGE: Agnès Julià Maset

L’encant talla la bellesa de vidre encès
i el silenci recupera unes percepcions

pregones, escrites en els dolços ocres.

El rostre del fullatge destapa la llum
dels tons, enamorats de l’eco fascinat.


VISIONS

Les branques s’arrapen a les expressions,

pentinen l’indret.

 

Els espais visibles troben l’harmonia

del procés vital,

 

fins arribar a un punt de supervivència.

Tot ha nascut a través de la vida.

És important reconèixer el batec

 

que impulsa el tacte.

 

És important observar un horitzó

gratificant.

Desplegament d’imaginació.

Finalitat.

 

Un sol atent desperta estats ocults.

L’emoció.

 

Tot existeix juntament amb l’instant.

Raconades de detalls

en què els sentits immadurs

 

assoleixen l’avenir,

l’evolució del to,

 

la llibertat visual.

Sincronitzacions.

Presències llunyanes.

 

Un paratge extens.

La metàfora nua

 

d’un món insaciable.

El vell mar recull el seu fosc silenci,

 

com una joguina

que el temps ha malmès. La brisa discreta

 

acosta el record entre llums dubtoses

de qualsevol fressa.

És una edat morta

en els tràgics dies

 

de la inexperiència.

 

Gemeguen les petges

sobre el sòl de vidre.

L’aigua irisa les percepcions lleugeres

que escampa el somni.

 

Persegueix l’ona molt més enllà del somni,

la fa visible,

 

l’esprem amb força.

Sense anar més lluny,

en qualsevol lloc hi ha un petit motiu.

 

En canvi, molts cops,

només la raó pot veure la part

 

que la ment permet.

Figures d’escuma manegen l’instint

dels desequilibris.

 

Quan l’aigua rescati l’últim sentiment

del fons de les causes,

 

la veu de l’escuma parlarà d’amor.

Imatges presidides

per expressions calmoses.

 

Cristalls misteriosos

dissipen la bonança

 

de l’efecte hipnòtic.

 El misteri espia

el cos de la llum,

 

Fa senyals d’absència,

esgarrapa pors...,

 

embruixa l’instant.

Reflexos glaçats

estripen la pell

 

de la solitud.

Retornen l’espai

 

que havien poblat.

Transfiguracions intransitables

d’estructures disperses.

 

Un mur ple de conceptes.

 

Per un forat petit entra la fressa

de totes les estones.

Travaré el fil que serva el finestró
d’una paret vulgar, deformada pels anys.

L’instant perdut m’atrapa, displicent,
i m’ensenya, dubtós, l’escletxa desvestida,

per on s’hi entreveuen circumstàncies absents.

Circumdats de glaç,

els sons fan un riu de precs

 

i vetllen el broll.

 

Més enllà del riu

s'exhibeix un gel discret.

L’hivern ha malmès les paraules cristal•lines,
percaçades amb insistència.

Avui, el pensament estripa la incertesa
d’una realitat promíscua,

i descolga del glaç empremtes d’un poema.

Ombres estirades

de fosca i claror

 

evoquen certeses 

als verals incerts,

 

de contorns tangibles

Allà baix hi ha un profund abisme.

Observa la vacuïtat
d’aquest gran buit, inaccessible.

Al fons del fall, l’aire és de vidre.

Fem-nos companyia, ara i sempre,

amb insistència,

 

perquè La solitud és fressa

atemorida

 

pertot arreu on s’acomoda.

Ara mateix, necessito un glop de cel
per beure-me’l de mica en mica,

sense pressa, amb serenor...
De vegades arribar al cim és impossible.

Per això, sovint, els anhels impacients ens ofeguen.

Amb llàgrimes de pluja, exigeixes a la vida
unes certeses, enverinades de desconhort.

Et refugies en una melodia estrident
que et neguiteja i, alhora, t’acompanya

i, probablement, ignora la veu del teu silenci.

No saps ben bé com afrontar la covardia
que et trena cada gest involuntari.

La suor del carrer t’amara d’impotència.
Tot i això, lamentes descobrir la solitud paralitzada:

aquella que t’ultratja i t’arracona.

TEMPS

Ahir, quan l’avui encara no existia,
el bellugueig del tic-tac de les agulles inquietes

ressonaven, indecises, mentre fugia l’estona.

Les íntimes ombres dels instants,
ara, són heroïnes de fresses exhaurides.

_____________________________________________________


Avui, que l’ahir ja reposa
i m’amara la fressa

instintiva de l’ombra,

sóc empremta desfeta,
a prop de tot el que m’envolta.

CLAROSBSCUR

Negres siluetes

d’elements incerts

 

 

edifiquen l’ombra

d’un no-res present,

  

 

en un mur pintat d’estats insensibles.

Per parlar de grans coses,

no fa falta dir res.

Només cal col•locar
cada mot, transparent,

al seu lloc, sense pressa.

La inventiva es revela amb lucidesa
pura, com el glaç

que esculpeix siluetes imprecises,
sense condicions

obligades a concebre el propòsit.

Perceps l’escena
d’un món confús, infernal.

Una finestra,
closa, pertorba l’encant.

L’embruix que t’esvera, t’ha pispat la pau.

La claror relaxada mostra les siluetes
que, fràgils, s'exhibeixen en la quietud hipnòtica.

Aquest refugi d’ombres delata son misteri.

Els conceptes són calma, dins d’una pau extrema,
en què la bonhomia decora l’escenari.
Et beus la teva sang, coagulada,
com aquell que ningú més l’ha tastat.

Intentes descobrir alguna substància,
capaç d’edulcorar la salabror

de totes les infaustes experiències.

Obres la porta, amb decisió abrupta.

L'indret fa olor d’aïllament.

 

Perceps la fressa, que t’ha citat a cegues.

 

Obres la porta a la teva ombra,

en una cambra rància i desolada.

La teva sort s’esmuny enmig de la incertesa.

 

Ara, pronostiques motius inconcrets,

llunyans de l’autenticitat.

 

Darrere la cortina, la lluïssor, deserta,

reflecteix un cos irreal.

Volten les empremtes d’aquest buit ingent,

que el cel desconeix.

 

El vent mou la fressa del món insegur

amb ales d’ocells

 

i, de cop i volta, la claror s’estén.

Visió majestuosa,

amb músiques de fons,

 

domina l’harmonia

d’un poema visual,

 

captat a l’aire lliure.

Ara mateix, absent, aculls el manifest
de besllums indecisos.

El baf, hipnotitzat, intimida l’escena

que comparteixes, sol. Tot el que tens és teu,
fins i tot l’esperança.

En la foscor, la llum es fa visible,
mentre la nit dialoga amb el dubte

i s’arrauleix a la vora dels somnis.

Pluja d’estels, que regalimen l’aire,
en la quietud d’oracles esotèrics.

Rompre el silenci a les fosques

avui, que el desconhort parla

 

sense temença amagada.

 

Els malsons, ara són fòssils;

estones petrificades.

BALL DE DIMONIS

Rituals perversos i satànics
en el jardí de Llúcifer,

on la penombra, acròbata,
incita el foll balanceig malèfic

de danses demoníaques.

Avances per un camí d’obstacles,
on s’han esborrat les antigues petges

que t’identificaven com a persona.
Ara, que ets invisible, podràs refer la vida

sense por de retrobar-te.

Més enllà de la nit
sorgiran ziga-zagues de foc

en un entorn desdibuixat,

on els conceptes faran senyals
de fum en un espai sense Lluna.